ASSASSINAT A LA COLÒNIA GÜELL
RECORDS D’UNA HISTÒRIA ANTIGA
L’any 1903 tot just feia tretze anys que s’havia inaugurat la Colònia Güell i pels nous treballadors vinguts d’arreu de Catalunya per fugir de la misèria, de la gana i de la inseguretat de la vida a pagès, això era un Paradís. Els carrers eren amples, les cases sòlides amb eixida asoleiada, amb comuna, amb un pou, i en molts cassos un petit pati al davant amb buguenvíl·lies que s’enramaven fins als balcons. Hi havia escola i metge, un ateneu amb un teatre, feina assegurada i un sou fixe. Això sí, calia respectar les normes de la fàbrica i, sobretot, el respecte a l’autoritat assignada per l’empresa.
La màxima autoritat de la Colònia era el Compte de Güell, fundador del poble, propietari de la fàbrica i de les cases, dels carrers, de l’aigua i de les botigues de menjar. Els nous treballadors, acostumats al vassallatge i la duresa de les feines de pagès, aquesta situació els era natural, fins i tot benigne si la comparem a la dels llocs d’on venien, i consideraven més lògica, més humana, i d’una escala més superior aquesta autoritat que la del mateix rei d’Espanya si haguessin pogut triar.
Alumnes Colònia Güell principis de 1900
Vet aquí que l’amo tenia un hort, l’Hort de la Masia, que li cuidava un treballador de la fàbrica, i d’on en treien les verdures acabades de collir quan s’esdevenia que el compte venia per la Colònia. Mentrestant, si no hi era l’amo eren pels servents de la Masia i per la família del pagès els tomàquets i enciams que s’anaven madurant.
La gent de la Colònia la integraven persones de tota mena i majoritàriament de condició humil, molts d’ells habituats a córrer riscos si eren per dur a casa quatre cireres, un bon meló o un enciam ben tendre, gent que respectaven l’amo per sobre totes les coses amb l’excepció de la seva pròpia família, que ocupava el vèrtex suprem de l’ escala de valors, gent que tenien els seus propis Deu Manaments, la versió dels quals deia: No robaràs sinó és per dur menjar a la família, o No mataràs sinó és per netejar una humiliació suprema.
La torre Salvana de la Colònia Güell
I aquí arribem al cap del carrer. Resulta que en Josep Vinyoles Montserrat, de cal Morell, a qui malgrat els seus vint-i-dos anys tots anomenaven Josepet, feia dies que filava un rengle de tomaqueres de l’Hort de la Masia on hi havia un bé de Déu de fruits vermells. Ell sabia que els Güell no hi eren i per tal el pecat seria menor si se n’emportava uns quants. I vet aquí que un matí, de bon matí s’hi va decidir, va sortir de casa amb un mocador de fer farcell i va caminar fins la vora del camí, va mirar amunt i avall per assegurar-se que ningú no l’observava i va baixar el pendent cap al rengle de tomaqueres. Amb mitja dotzena de tomàquets ben embolicats va tornar al camí sense adonar-se que l’estava esperant en Bartomeu Tuset Mitjans, vigilant de la masia a les ordres del senyor Compte de Güell.
Carrer Malvey de la Colònia Güell. Un dels primers carrers
- Què noi, d’on vens? – i me li engega un cop de basto a la carcanada que el va deixar sense alè – Que no tens veu?
- Ets un fill de mala mare –li diu el Josepet. Però encara no ho havia acabat de dir que li cau una altra bastonada aquest cop a sobre el cap.
- Què n’has de dir tu de ma mare? – i cop de bastó a les cames i a l’esquena i al mig del cap fins que el va deixar ajaçat com una flassada al mig del camí.
El Josepet va marxar com va poder, amb la cara ensangonada i el cos tot magolat. Quan va arribar a casa seva, la mare va tenir un esglai de mort.
-Què t’ha passat fill meu? Quí t’ho ha fet això, Verge Maria dels Set Dolors, què li heu fet al meu fill?
El Josepet no li va dir a la mare el que havia passat, només excuses de baralles i de una caiguda malaurada. La mare el va anar guarint com va poder, primer amb aigua per netejar la sang, després sucant-li oli de cop i finalment embenant-li les costelles amb tires de llençols estripats a mida.
El Josepet es va passar tota una setmana sense poder sortir de casa de dolor i de vergonya. Sa mare prou que l’animava a millorar posant-li l’esquer de la Festa Major de la Colònia que ja estava a tocar.
Cruïlla cal Secretari, ca l’Ortuño i ca l’Ordal de la Colònia Güell
La Festa Major de la Colònia en aquell temps es celebrava el dia 15 d’agost, just quan feia més calor. Els actes principals eren la missa solemne, els jocs de la canalla, curses de sacs i trencar l’olla, el concert, una obra de teatre i sobretot el ball de gala de l’Ateneu on s’hi acudia amb els millors vestits i on la posició de les taules indicava la categoria dels que hi seien.
El Josepet es va recuperar més de pressa del que calia esperar. Va acudir als actes de la Festa i va suportar els acudits dels veïns sobre l’aspecte que lluïa: -Que t’has barallat amb el gat? –i tots reien. Reien els amics i els veïns, reien els nens i els vells, reien les noies i les velles. I també reia en Bartomeu Tuset i Mitjans, vigilant de la masia a les ordres del senyor Compte de Güell.
En un poble petit com la Colònia Güell tot se sap, i excepte la mare del Josepet tots n’anaven plens dels tomàquets de l’Hort de la Masia i del garrot de Bartomeu Tuset Mitjans, vigilant de la masia a les ordres del senyor Compte de Güell. Alguns deien que n’havia fet un gra massa, que per quatre tomàquets no n’hi havia per fer aquell escarment desmesurat, d’altres volien excusar els servents de l’amo però de seguida reconeixien que en Bartomeu Tuset Mitjans, vigilant de la masia a les ordres del senyor Compte de Güell, era una mica animalot. Però no deixaven de ser comentaris de bugada, sense cap altra intenció que provocar un somriure o un sospir de desaprovació.
La Masia de la Colònia Güell. Davant
I va arribar l’hora del ball. Mentre les parelles joves i grans anaven entrant a la sala guarnida amb farbalans de paper, mentre l’orquestra afinava els instruments i els cambrers de l’Ateneu servien les taules ja ocupades, el Josepet se’n va anar a la Masia, va trucar ben fort el picaporta, Pam, Pam, Pam. Va obrir en Bartomeu Tuset i Mitjans, vigilant de la masia a les ordres del senyor Compte de Güell, i amb aquell aire poderós dels que se senten protegits per la força i per la Llei li va dir mig autoritari mig burleta: Què hi fas tu aquí. Vols tornar a provar xarop de bastó?. El Josepet el va mirar amb aquella cara de no haver trencat mai cap plat, va somriure i li va enfonsar a la panxa tota la fulla del ganivet de tallar el pa que havia pres de casa seva, una, dues, tres vegades mentre li anava repetint “Ets un fill de mala mare, ets un fill de mala mare”, fins que el va veure ben estarracat a terra tal com hi havia quedat ell al camí de l’Hort de la Masia. Seguidament, tranquil·lament com qui passeja per la tarda d’un dia festiu qualsevol, va emprendre el camí del riu, el va passar a gual i va anar fins a Sant Feliu de Llobregat a entregar-se al quarter de la Guàrdia Civil, “Acabo de matar un home” diuen que va dir.
La Masia de la Colònia Güell. Darrera
Mentrestant al ball tot eren rialles i giravoltar de parelles alienes al que acabava de passar. Eren les nou del vespre quan sobtadament es va obrir la gran portalada d’entrada al saló del ball i plantat al mig hi va aparèixer la figura ensangonada d’en Bartomeu Tuset Mitjans, de vint-i-cinc anys, fill de Jaume Tuset i de Maria Mitjans, tots fills de Sant Vicenç dels Horts, i vigilant de la masia a les ordres del senyor Compte de Güell, va aparèixer com una terrible aparició de l’altre món, just per dir “M’acaben de matar”. I va caure ben estès al mig d’un toll de sang, sota els ulls esparverats dels amics i dels veïns del Josepet de cal Morell.
Processó de Corpus a la Colònia Güell
Del Josepet de cal Morell se’n va perdre el rastre i la memòria. N’hi ha que deien que l’havien agarrotat, d’altres que l’havien enviat a l’Àfrica a matar moros. Pels veïns de la Colònia, gent de pau i agraïda de la sort de tenir assegurat un plat a taula cada dia, aquest fet va ser un acte reprovable. Tot i així, quan la tia m’ho explicava li notava una mena de deix , com d’una certa comprensió per la revolta quan hi ha en joc la pròpia dignitat.
Certificat de defunció de Bertomeu Tuset i Mitjans
Dono fe que així mateix m’ho va explicar la meva tia Maria, la germana del meu pare, pou de coneixements, dipositària dels records antics de la Colònia, mentre menjàvem un tall de gelat de nata al menjador de casa seva. Avui ja no queda ningú a la Colònia que es recordi d’aquest fet i per això he cregut necessari plasmar-ne la constància. Anys després vaig consultar els llibres d’exèquies de la Parròquia de la Colònia i efectivament hi figurava l’acta d’enterrament el dia 17 d’agost de 1903.
Aleix Font Marimon
12 de juliol de 2017
