ALMUDENA GRANDES
Almudena Grandes.
A la contraportada del llibre El lector de Julio Verne hi ha una petita biografia que traduït al català diu així:
Almudena Grandes (Madrid 1960) es va donar a conèixer el 1989 amb Las edades de Lulú, XI Premi La Sonrisa Vertical. Des de llavors l’aplaudiment dels lectors i de la crítica no ha deixat d’acompanyar-la. Les seves novel·les Te llamaré Viernes, Malena es un nombre de tanco, Atlas de geografía humana, Los aires difíciles, Castillos de cartón i El corazón helado, juntament amb els volums de contes Modelos de mujer i Estaciones de paso, l’han convertit en un dels noms més consolidats i de major projecció internacional de la literatura espanyola contemporània. Vàries de les seves obres han sigut portades al cinema, i han merescut, e ntre d’altres, el Premi de la Fundación Lara, el Premi dels Llibreters de Madrid i el dels de Sevilla, el Rapallo Carige i el Prix Mediterranée. La seva novel·la més recent, Inès i la alegria, ha merescu el Premi de la Crítica de Madrid i el Premi Iberoamericà de Novel·la Elena Poniatowska i el Premi Sor Juana Inés de la Cruz. Amb ella inaugurava la sèrie Episodios de una Guerra Interminable, quina segona entrega és El lector de Julio Verne.
Aquesta sèrie, Episodios de una Guerra Interminable, es composa de les següents volums:
I
Inés y la alegría
El ejército de la Unión Nacional Española y la invasión del valle de Arán
Pirineo de Lérida, 19-27 de octubre de 1944
II
El lector de Julio Verne
La guerrilla de Cencerro y el Trienio del Terror
Jaén, Sierra Sur, 1947-1949
III
Las tres bodas de Manolita
El cura Porlier, el Patronato de Redención de
Penas y el alzamiento de la resistencia clandestina contra el franquismo,
Madrid, 1940-1950
IV
Los pacientes del doctor García
El fin de la esperanza y la red de evaxiónde jerarcas nazis
Dirigida por Clara Stauffer
Madrid-Buenos Aires, 1945-1954
V
La madre de Frankenstein
Agonía y muerte de Aurora Rodríguez Carballeira
En el apogeo de la España nacionalcatólica,
Manicomio de Ciempozuelos (Madrid) 1955-1956
VI
Mariano en el Bidasoa
Los topos de larga duración, la emigración económica interior y los 25 años de paz,
Castuera (Badajoz)-Eibar (Guipúzoa), 1939-1964
No acostumo a llegir en llengua castellana. Tanta va ser la ignomínia que vam sofrir els catalans al voler-nos imposar aquest idioma que me’n van passar les ganes i suposo que ningú no m’ho podrà retreure sense risc que me’l miri com un col·laborador de l’opressió. Però el cas de l’Almudena Grandes és d’aquells per treure’s el barret i dir “Sí senyora, m’has convençut”.
Quan veiem que guanyen eleccions només venent odi contra Catalunya, quan escoltem els crits d’”A por ellos!”, quan ens arriben els uniformats amb la ràbia impresa als ulls, entendreu la meva postura com un deure de resistència. Però el cas de l’Almudena em desarma i em revifa l’esperança en un país, una cultura i una gent que associava amb la por, el fanatisme i la injustícia.
Almudena Grandes és una gran escriptora que decora paisatges, personatges i situacions amb el color dels genis. La seva prosa t’envolta i et situa al lloc i als sentiments. Veus allò que vol que vegis, experimentes el dolor i l’alegria i somrius al final de cada llibre.
Premis
Premi La Sonrisa Vertical 1989 per Las edades de Lulú.
Premi a la Coherència 2002 (atorgat anualment per l’ Assemblea Local d’Izquierda Unida (España)) de Guardo, Palència).
Premi Julián Besteiro de las Arts i de les Lletres 2002 pel conjunt de la seva obra.
Premi Cálamo al Millor Llibre de l’ Any 2002 per Los aires difíciles.
Premi Crisol 2003 per Los aires difíciles.
Premi Fundació José Manuel Lara 2008 per El corazón helado.
Premi del Gremi de Llibreters de Madrid 2008 per El corazón helado.
Premi de la Crítica de Madrid 2011 per Inés y la alegría.
Premi Iberoamericà de Novel·la Elena Poniatowska 2011 por Inés y la alegría.
Premi Sor Juana Inés de la Cruz 2011 per Inés y la alegría.
Premi Liber 2018 a l’autor hispanoamericà més destacat, atorgat por la Federació del Gremi d’editors.
Premi Nacional de Narrativa (2018), convocado pel Ministerio de Cultura, per Los pacientes del doctor García.
La biblioteca municipal d’Azuqueca de Henares, inaugurada l’octubre de 2006, duu el seu nom.
El Centre d’Educació Infantil i Primària (CEIP) del barri de Las Morillas (Málaga) duu el seu nom.
===================================
COMENTARI DE LLIBRES
EPISODIOS DE UNA GUERRA INTERMINABLE – 1
INÉS Y LA ALEGRIA
Tusquets Editores – Colección Andanzas
729 pàgines
El llibre, tal com expressaria l’Almudena Grandes, m’ha agradat i no m’ha agradat. M’ha agradat per l’estil que té, per la manera d’expressar els conceptes, i no m’ha agradat també per aquest estil, perquè quan és tant repetitiu fins l’avorriment, al cap de set-centes pàgines es fa pesat. Tampoc m’ha agradat pel seu maniqueisme, on als del Partit se’ls exculpa de tots els mals i als dissidents se’ls critica i menysprea per qualsevol cosa.
Aquest llibre va de l’intent d’invasió de la Vall d’Aran, l’any 1944, per part de l’exèrcit de la UNE (Unión Nacional Española). Quatre mil soldats republicans sota comanaments comunistes, motivats per aquella sensació general que els aliats ajudarien la República quan guanyessin la guerra contra els nazis, van intentar situar un govern en territori espanyol. Però mal armats i mal informats només van poder mantenir-se durant nou dies (els militars comunistes ja hi tenien pràctica en això de portar a l’escorxador persones humils, la Batalla de l’Ebre n’és un testimoni de com van portar tota una generació de nois de disset anys pèssimament equipats a fer-se matar només amb l’esperança d’una hipotètica intervenció de les democràcies).
També va de l’exaltació dels líders comunistes i la denigració d’altres líders que no estaven en l’òrbita de l’ortodòxia soviètica. Així parla amb paraules d’or de Dolores Ibàrruri (la madre de todos los obreros del mundo, diu, però s’oblida que la majoria d’obrers espanyols eren anarquistes i per tal tenien una altra mare amb molt més carisme anomenada Frederica Montseny). I no per cap oportunitat per enfonsar a Jesús Monzón que va cometre el pecat d’erigir-se en el número ú dels comunistes espanyols a França i a l’interior d’Espanya, i fins i tot suggereix que es va delatar ell mateix, obviant que això demostraria que li feien més terror els seus camarades que la policia espanyola. El que sí que és obvi és que els que es volen entregar no es denuncien perquè la policia els atrapi a casa seva, sinó que s’entreguen directament a la comissaria més adient. No explica que Dolores va fugir cap a Moscou oblidant al seu amant, Francisco Antón, a França, i sí que explica que un cop detingut per la Gestapo va utilitzar l’aliança nazi-soviètica per alliberar-lo, només a ell.
Jesús Monzón Raparaz era un dirigent comunista navarrès que no va ser admès dins l’Arca de Noé en el moment de la fugida general cap a Moscou, després de la derrota de la guerra. Quan va començar la guerra Mundial, la direcció oficial va quedar desconnectada de l’Europa Occidental, i tota l’organització va quedar, de facto, decapitada. En un partit com el comunista que funcionava com una mena de secta, amb obediència cega i on la desidència era castigada amb penes severíssimes com presó, tortures o mort, això era el col·lapse absolut. En aquells moments sorgeix la figura lluminosa de Jesús Monzón Reparaz que pren les regnes, organitza i posa en funcionant la gran maquinària del partit, és ell qui profetitza la intervenció de les tropes aliades en favor de la República i per tal veu la necessitat d’un govern legítim dins del territori ocupat pels feixistes. Però quan les comunicacions es recuperen, l’equip de Dolores Ibàrruri no pot admetre la competència i decideix eliminar-lo, a ell i al seu equip. A Jesús Monzón el denuncien a la policia espanyola i és detingut (Almudena defensa la innocència d’aquesta delació, però més endavant hi ha el cas de Comorera, dirigent del PSUC català, que també és denunciat), a Gabriel León Trilla, lloctinent de Jesús, l’assassina Cristino Garcia (cal recordar que Lev Trotstki també va ser assassinat per Ramon Mercader, militant del PSUC, seguint ordres del govern d’Stalin). Tot i aquest comportament nefast de la cúpula del partit, Jesús Monzón mai no va delatar a cap dels seus companys a l’interior ni va voler parlar malament de cap dels seus camarades, ni durant els terribles interrogatoris ni durant els anys d’empresonament, on li prometien reduccions de condemna i fins i tot la llibertat.
El llibre, tal com expressaria l’Almueda Grandes, m’ha agradat i no m’ha agradat. M’ha agradat per l’estil que té, per la manera d’expressar els conceptes, i no m’ha agradat també per aquest estil, perquè quan és tant repetitiu fins l’avorriment, al cap de set-centes pàgines es fa pesat. L’he trobat excessivament llarg, massa llarg sense necessitat. Massa pàgines amb frases d’estil, repeticions que es fan pesades, que no cal allargar-les tant (com per exemple, i m’ho invento: Pedro entró y yo estaba guisando garbanzos. Pedro me miró y yo estaba guisando garbanzos. Pedro suspiró mirando el cielo gris, y yo estaba guisando garbanzos. Pedro se giró y se marchó, y yo estaba guisando garbanzos….. I així omplia estones i estones fins que tenia ganes d’haver-m’ho saltat. I frases com “La Historia inmortal hace cosas raras cuando se cruza con el amor de los cuerpos mortales,” o “ ..madera y tabaco, clavo y jabón, limones verdes y un grano de piminenta recién molida…” escrites i llegides mil vegades fan que t’ho pensis bé abans de llegir el segon llibre de la col·lecció.
Jo vaig tenir sort, vaig començar a llegir els Episodis al revés, primer Los pacientes del doctor García, després El lector de Julio Verne, seguidament Las tres bodas de Manolita, i per acabat aquest d’ara que és el primer. O sigui, de millor a pitjor segons el meu parer. També he de dir que en aquest primer llibre s’estableixen els noms i els lligams que vindran als llibres posteriors. Però fer-ho bé comporta el risc de fracassar, d’abandonar per esgotament. Si em vols fer cas, estimat lector, llegeix-los per l’ordre que he seguit jo, serà com seguir un entrenament que t’enfortirà per acabar la marató.
M’hauria agradat que aquest comentari fos molt més curt, però no sé què treure sense perjudicar l’opinió que em mereix. Encara hauria volgut parlar de Carmen de Pedro tant menyspreada en el llibre per haver sigut amant de Jesús Monzón, i de l’actitud covarda dels militars comunistes davant els judicis i les purgues, però ja n’hi ha prou. La història l’escriuen els vencedors, però els vençuts també podem llegir entre línees i podem discrepar de les crítiques interessades.
Aleix Font 14 de gener de 2019.
EPISODIOS DE UNA GUERRA INTERMINABLE – 2
EL LECTOR DE JULIO VERNE
La guerrilla de Cencerro y el Trienio del Terror
Jaén, Sierra Sur, 1947-1949
Tusquets Editores-colección andanzas
417 pàgines
Anys 1947, 1948 i 1949 a un poblet de la Sierra Sur de Jaén, Fuensanta de Martos, on la guerrilla encara és forta a les muntanyes i la guàrdia civil controla amb mà dura les terres baixes. Nino és un nen de nou anys fill d’Antonino, guàrdia civil, i per aquest motiu viuen a la casa quartel amb els avantatges de tenir casa i un sou que els assegura el menjar de cada dia i roba i un mínim de comoditats. Però també aquesta situació també comporta algunes incomoditats, com ara estar sotmesos a la vida quarterària, com ara escoltar aterrits els crits dels presoners quan són interrogats, com ara haver d’anar a comprar a les mateixes botigues on hi van les esposes dels detinguts, dels torturats i molt sovint dels morts per la Llei de Fugues.
Nino se n’adona ben aviat que potser ell, les seves germanes i els seus pares estan al costat equivocat de la dignitat i ben aviat comprèn que ell de gran no voldrà ser guàrdia civil perquè els qui ell admira són els que han fugit a les muntanyes, les vídues que viuen a la misèria, les dones alimenten als seus fills sense cap mitjà de subsistència, i als que van a la taberna d’en Cuelloduro per cantar Las vacas del pueblo cada vegada que la guerrilla obté alguna victòria.
Un personatge, Pepe el Portugués, ben aviat esdevé una mena de segon pare, un personatge admirable i al que es vol assemblar quan sigui gran. I el Cortijo de las Rubias, on no hi ha cap home perquè o bé els han matat o estan amb la guerrilla, on hi anirà a rebre classes d’Elena, professora que no pot exercir per roja.
Y el Cencerro, mític guerriller cap de l’escamot a qui no van poder detenir perquè es va suïcidar, però que tot i haver mostrat el seu cadàver i d’haver ballat al seu damunt, ara resulta que no és mort i que torna a liderar el grup dels homes lliures. Y en Pilatos i Comerrelojes són els traïdors necessàris sense els quals la guàrdia civil no podria actuar.
Aquest llibre és el relat d’una guerra encara viva deu anys després d’haver-se acabat oficialment. Uns homes i unes dones valentes que resistien la barbàrie del feixisme en unes condicions inimaginables avui en dia. D’unes forces d’ordre públic que actuaven amb total impunitat. I d’una gent, inclús en el costat dels vencedors, absolutament humiliada.
Aleix Font 11 de febrer de 2018
EPISODIOS DE UNA GUERRA INTERMINABLE – 3
LAS TRES BODAS DE MANOLITA
Colección Andanzas
766 pàgines
En aquest tercer llibre de la col·lecció Episodios de una guerra interminable, Almudena Grandes ens explica les vides d’uns amics d’un barri de Madrid joves durant la República, es van afiliar als partits engrescadors d’aquell temps, uns a l’anarquisme, altres al comunisme, i les vides dels seus pares, de les seves nòvies, les seves esposes, els seus fills, els seus germans, els seus veïns, els seus amics, etc.
Aquesta introducció acaba de seguida i ens situa a l’entrada dels feixistes i la brutalitat de les detencions, les tortures, els empresonaments, i els afusellaments. Ens explica la misèria dels carrers i la vida a les presons, sucursals de l’infern, on vivien milers de persones apilades en espais insuficients, sense a penes menjar, amb brutícia, malalties i molta solidaritat. I les cues inacabables que les mares i germanes, promeses i esposes havien de fer cada dilluns per parlar en la distància amb les seves persones estimades.
I la corrupció dels funcionaris franquistes des dels capellans, els oficials i els vigilants més arreplegats. Com havien de pagar per tenir dret a un vis a vis, com eren registrades de manera obscena per qualsevol tarat amb gorra, com d’imprevisible, aleatòria, capriciosa i cruel era aquella justícia (ara aquells me’ls afuselles, però a aquest no perquè la seva nòvia és molt bonica). I el terror, les privacions, la immensa injustícia que patien les que estaven a l’altra mena de presó que era viure a l’exterior, sense cap manera de guanyar-se la vida, sense diners per comprar menjar pels més petits, sense mitjans per comprar alguna cosa per enviar als presoners. I tot i així la fortalesa que els permetia seguir endavant.
I entre aquest amics de barri, un traïdor, Roberto el Orejas, una rata venuda als vencedors per delatar qualsevol intent d’organització clandestina, un miserable que per sobreviure ell enfonsava en la desgràcia grapats de companys seus (ho explico perquè aquest fet surt al principi del llibre i no és pas cap enigma a descobrir): “Dispuesto a comprar a cualquier precio su ascenso desde la deleznable categoria de confidente hasta el ventajoso rango de agente de la ley en un estado policial, el Orejas se centra a continuación en sus camaradas de la JSU, y no tarda en identificar a la presa más fácil en la militante más débil”. Aquest personatge va arribar a ser comissari de la Brigada Político Social i mestre de tortures de l’altre sinistre policia Billy El Niño.
Manolita és germana d’Antonio, un militant comunista que va sobreviure al cop d’estat del general Casado. El fet d’amagar-se sense contactar amb cap dels antics companys fa que pugui sobreviure durant l’embestida dels feixistes i això el permet ajudar al Partit en algunes accions, la principal de les quals escatir el funcionament d’unes multicopistes molt complicades. Per això no dubte a enviar la seva germana a entrevistar-se amb un presoner que entén de tot. Aquestes entrevistes vis a vis es disfressaven de casament.
Manolita és una noia que no milita en cap partit, fins al punt que li diuen “La de Conmigo no Conteis”, però quan cal, quan arriba el moment de posar-hi el cos, el cor i la vida, ella hi és. Ella està sola al front de la llar, el pare afusellat, la mare a la presó, el germà gran amagat, i al seu càrrec quatre germans més petits. Li han pres la casa, li neguen el treball i tot i així lluita cada dia per aconseguir un rosegó de pa, un grapat d’ametlles, un tros de roba per abrigar els petits. I cada dia se’n surt, fregant pisos o vidres, robant, demanant, pregant, fent el que sigui ella cada dia troba alguna cosa per alimentar als seus germans petits. I a sobre li carreguen les visites a les presons, Las Ventas, Yeserias, Porlier, on ha de fer cues inacabables, ha de parlar a crits amb els detinguts separats per filferrades, i ella hi és. Enviant paquets misèrrims als famèlics presoners, transmetent eufòries en forma de somriures, prometen qualsevol cosa que no sap com complirà. Manolita és ella i és totes les dones que acudien a veure els presoners, Manolita és ella i és totes les dones de la misèria, Manolita és ella i és totes les dones il·lusionades per una esperança minúscula.
I Manolita és sobretot un gran llibre que ens fa somriure i sobretot ens fa plorar, Manolita és el relat d’un temps real que van viure els nostres pares, els vostres avis i que vist amb ulls d’avui poden semblar impossibles. Manolita és també una altra obra d’art d’Almudena Grandes, un immens llibre pel nombre de pàgines, els grans coneixements, la gran memòria que conté.
Aleix Font 20 de desembre de 2018
EPISODIOS DE UNA GUERRA INTERMINABLE – 4
LOS PACIENTES DEL DOCTOR GARCIA
d’Almúdena Grandes
El fin de la esperanza y la red de evasión de criminales de guerra y jerarcas nazis dirigida por Clara Stauffer. Madrid-Buenos Aires, 1945-1955
Tusquets Editores – colección andanzas
763 pàgines
El llibre podríem dir que comença el 25 de juliol de 1936 a Bayreuth, Alemanya on es comença a teixir aquesta tela d’aranya entre les persones influents de l’entorn de Hitler i els militars sublevats a Espanya. De fet, el començament estricte, el 30 de març de 1947, ens submergeix de sobte en un món clandestí de dobles personalitats on en Rafael Cuesta Sánchez ja no es diu així, sinó Guillermo Garcia Madina. I Manuel Arroyo Benítez ha suplantat la identitat d’Adrián Gallardo Ortega. Mentre l’autèntic Adrián Gallardo Ortega viu a Berlín i es fa dir Alfonso Navarro López.
I a partir d’aquí viurem la guerra des d’un hospital de soldats ferits per les bombes alemanyes que cauen sobre Madrid, d’un hospital que salva vides per la innovació en les transfusions de sang que organitza el metge Canadenc Norman Bethune, vingut a ajudar la República. El doctor Garcia conviurà fins l’acabament de la guerra amb una veïna feixista que, tan bon punt entren els franquistes a la ciutat, ella marxarà a l’acolliment dels nous dirigents.
Per aquelles coses que a vegades passen, el doctor Garcia es veurà implicat en un projecte d’espionatge que es vol infiltrar en les xarxes d’evasió de nazis alemanys que fugen de les seves responsabilitats criminals durant la guerra europea. Creuen que si poden demostrar la complicitat dels franquistes en l’evasió de criminals de guerra, les potències aliades i sobretot els Estats Units provocaran la caiguda de Franco.
I per aquelles coses que sempre passen, les coses no aniran com pensaven. I tal com diu el subtítol del llibre, vindrà la Fi de l’Esperança. I la vida continuarà en un món normalitzat amb identitats fictícies, amb vides inventades fins al 12 de gener de 1977, on el capítol diu que “Las cicatrices duelen con los cambios de tiempo”, I m’haureu de dispensar si no sóc més concret, però penso que la complexitat i la riquesa del relat em priven d’anticipar els fets que us trobareu quan el llegiu.
Jo desconeixia aquesta escriptora. Alguns segurament s’escandalitzaran al llegir aquesta afirmació, però sóc d’una època com les que descriu l’autora, i vaig haver d’empassar-me tantes humiliacions en nom de l’espanyol, que quan em van deixar triar vaig optar per no llegir en castellà sempre ho pogués fer en català. Tot i així, en algunes ocasions he trencat aquest precepte, i Cien Años de Soledad em va emocionar, La vida entre costuras em va divertir, i aquest d’ara m’ha emocionat. És entendridor descobrir que més enllà de l’Ebre hi ha gent republicana, persones que no combreguen amb aquesta Espanya d’hereus dels feixistes, persones més dignes que les dels sistema de partits intercalats on quan no manen els del PP ho fan els del PSOE (l’actual PSOE naturalment, no aquella gent que van defensar les llibertats al trenta-sis).
Llegiu aquest llibre , de veritat us ho dic, llegiu-lo per aprendre i per divertir-vos, per reviure i imaginar. Llegiu-lo per recuperar la sensació que les hores es fan curtes mentre llegiu, per tornar a anhelar que passi el temps fins que arriba altre cop el moment d’obrir el llibre. I veureu que set-centes pàgines es fan curtes, que tres-centes mil paraules són boniques de pensar.
EPISODIOS DE UNA GUERRA INTERMINABLE – 5
LA MADRE DE FRANKENSTEIN
s’Almudena Grandes
Tusquets Editores
558 pàgines
Agonia y muerte de Aurora Rodríguez Carballeira en el apogeo de la España nacionalcatólica, Manicomio de mujeres de Ciempozuelos – Madrid, 1954 -1956
Avui Almudena Grandes ens fa un relat basat en la mig llegenda, mig veritat, de la vida d’Aurora Rodríguez Carballeira de qui diu literalment: autodidacta, extremadamente inteligente. Nace en Ferrol, com Pablo Iglesias y Francisco Franco, en 1879. El 9 de junio de 1933, al disparar cuatro balas a la cabeza de su hija, la célebre señorita Hildegart Rodríguez, se convierte en la parricida més famosa de la historia de España. Juzgada, condenada y encarcelada por suc rimen, el 24 de diciembre de 1935 es trasladada al manicomio de mujeres de Campozuelos, donde vive hasta su muerte.
Foto d’Aurora Rodríguez Carballeira localitzada a internet a la pàgina de Criminalia.es
Almudena utilitza aquest fet per fer-nos un relat de l’entorn psiquiàtric, dels manicomis, d’aquells temps, on els màxim programadors eren individus en els que la seva titulació més important era haver fet la guerra al costat del dictador. Ens parla de situacions a l’interior dels manicomis, que no eren exclusivament degudes al fanatisme dels vencedors ja que alguns s’arrossegaven d’abans, però sí que es van veure agreujats per l’imperi de les ideologies nazionalistes i catòliques (per dir-ho d’alguna manera, si barreges sal amb vinagre no en sortirà res que sigui dolç). Dins de l’atmosfera claustrofòbica de l’idealisme catòlic s’hi respira la prepotència dels capellans influents, de bisbes i arquebisbes fanatitzats, i també de monges rectores dels hospitals amb poder sobre la vida d’empleats i de pacients. Un episodi de tràfic de nadons, amb la complicitat indispensable de capellans i monges, contextua aquella barbàrie que mai s’ha condemnat veritablement al país d’Espanya (cap monja, cap capellà, cap bisbe ni arquebisbe ha entrat en cap presó d’aquest país per aquest motiu).
La història parla d’un psiquiatre brillant que establert a Suïssa exposa els resultats del fàrmac Clorpromazina en els malalts d’esquizofrènia. Ell era fill d’un psiquiatre famós que va treballar al costat de la República fins al darrer moment, motiu pel qual va ser empresonat fins a morir. El fill, amb una salconduit a nom del seu pare, aconsegueix fugir al darrer moment de la República des del port d’Alacant i és acollit per un company del seu pare, un jueu establert a Suïssa després d’haver fugit de l’Alemanya nazi. En aquest país cursarà els estudis i aconseguirà feina de psiquiatre. Però un antic conegut seu li proposa de tornar a Espanya sense càrrecs i amb feina a l’hospital psiquiàtric de dones de Ciempozuelo, a fi que pugui aplicar els seus mètodes amb la nova teràpia de la Clorpromazina. Ell, malgrat tots els dubtes i les pors dels fanàtics que governen, acaba acceptant.
Ja instal·lat al centre psiquiàtric, altrament anomenat manicomi, viurà una història llarga, amb coneguts i adversaris, amb defensors i envejosos, amb injustícies i premis en forma de somriures dels més humils del món. I sobretot coneixerà la famosa Aurora Rodríguez Carballeira, la parricida a qui va defensar el seu pare amb les proves psicològiques que li havia demanat l’advocat defensor. Ella, Aurora, vivia en un altre món, paral·lel al nostre, amb una lògica correcta allà on ella vivia, però incomprensible, injustificable a l’altre banda del seu món, i aquesta incomprensió abraçava un ventall que anava des de l’estimació i comprensió dels qui l’havien conegut en altres temps, fins a la intransigència dels abanderats de la ignorància.
El protagonista, Germán Velàzquez Martín, viurà el desencís de viure sotmès als capricis dels jerarques, civils o religiosos. Però també tindrà la comprensió i la solidaritat de persones íntegres. Tindrà relacions amoroses al caire del compromís. I sobretot tindrà l’amor insubornable al seu país, una Espanya idealitzada tan diferent a la que nosaltres hem conegut.
Aquest llibre és el penúltim de la seva sèrie d’Episodis d’una Guerra Inacabable (si més no és el penúltim de la llista). Ara només en queda un que, segons m’han informat encara no està escrit. Malament anem si tenim en compte que Almudena Grandes ens va deixar durant aquest any 2021. Però tenim l’esperança que tal com ha passat amb altres escriptors famosos, algú trobarà en algun calaix el manuscrit del darrer llibre, Mariano en el Bidasoa. Jo, quan segueixo algun escriptor (escriptora), normalment vaig llegint la seva obre escrita i a vegades m’espero a que tregui el nou llibre que encara ningú no sap com es dirà. Però n’hi ha algunes que primer fan el plantejament de la que serà la seva obra complerta i després, de mica en mica, van omplint el seu programa. Vet aquí el problema. A internet he localitzat aquesta promesa a la pagina https://castuera.hoy.es: El sisè llibre de la saga ‘Episodis d’una guerra interminable’, que es publicarà després de la mort de l’escriptora, transcorre entre Eibar i Castuera als anys 1939-1964. Així doncs, hi confiem.
Aleix Font, 23 de desembre de 2021.
